El budisme

El budisme

El budisme neix fa uns dos mil sis-cents anys a l’Índia dels ensenyaments de Siddharta Gautama, conegut com a Buda Sakyamuni, el savi dels sakyes. Un buda no és un déu o divinitat, però tampoc un ésser humà corrent. Segons el budisme, tots els éssers tenen una naturalesa búdica, una naturalesa essencial de claredat i harmonia, ara enfosquida per actituds i emocions ofuscades i insanes com l’aferrament, l’egoisme o l’egocentrisme, que són la causa de la infelicitat i el patiment. Però al reconèixer i alliberar aquella naturalesa s’aconsegueix la cessació del patiment –un alliberament anomenat Nirvana– i finalment el Despertar o Bodhi, la plena harmonia de l’ésser, també anomenada Il·luminació. Així doncs, són budes aquells que han aconseguit l’estat despert, i tots els éssers tenen aquesta potencialitat. D’acord amb aquest coneixement i basat en la seva pròpia experiència, el buda històric Sakyamuni, en la seva determinació interior per enfrontar les realitats de la vida com són el naixement, la vellesa, la malaltia i la mort, va ensenyar un camí no dogmàtic d’alliberament personal i universal, que constitueix la base del budisme. Buda va dir:

¡Escolteu monjos i savis! Com l'orfebre analitza l'or per comprovar-ne la puresa, tallant-lo, raspant-lo i fonent-lo, així haureu d’analitzar les meves paraules i no acceptar-les només per respecte a mi.

Podem resumir el camí budista en els denominats tres ensinistraments superiors, que consisteixen en la pràctica integrada de l'ètica, la meditació i la saviesa. En paraules del mateix Buda:

No cometre mai cap acció perjudicial, acumular una fortuna en virtut, dominar completament la pròpia ment. Aquest és l'ensenyament del Buda.

La difusió del budisme

A la mort del Buda, els seus ensenyaments i seguidors es van expandir i el budisme es va estendre per tot l’Índia, on va aconseguir la seva màxima esplendor al segle VII dC, i fins al segle XIII, quan gairebé va desaparèixer del subcontinent indi i va quedar relegat al nord. No obstant, això va contribuir a la seva expansió per diferents països i cultures d'Orient, on es va fusionar amb les cultures autòctones però mantenint els seus fonaments essencials.

Al Sud-est Asiàtic es va establir primer a Ceilan (actual Sri Lanka) al segle III aC, des d'on va passar a Birmània i a Tailàndia, Laos, Kampuchea o l'Illa de Java. En aquestes cultures es van establir i preservar especialment les escoles theravades, que practiquen un camí d’alliberament personal.

Pel nord, el budisme es va expandir pels actuals Pakistan, Afganistan, fins a l'Àsia Central; al Nepal, Bhutan, Sikkim, Ladakh i al Tibet, d'on passaria a Mongòlia i la cultura Buriata de Rússia; i a la Xina, des d'on arribaria al Japó i a Corea, i d'aquí al Vietnam. En totes aquestes cultures es van establir principalment escoles budistes mahayanes, que practiquen un budisme universalista que aspira a aconseguir el benestar de tots els éssers.

El primer contacte del budisme amb una cultura occidental va tenir lloc uns cinc-cents anys després de la mort del Buda, en la denominada cultura de Ghandara, que va prosperar entre els actuals Pakistan i Afganistan, i on els grecs bactrians, descendents d'Alexandre el Gran, havien adoptat el budisme. Aquesta fusió del budisme amb l’hel·lenisme va donar lloc a una fecunda cultura que, entre altres aportacions, va iniciar la tradició de representar el Buda en forma humana –fins aleshores no es feia–, utilitzant el cànon artístic hel·lènic.

Posteriorment, els contactes d'Occident amb el budisme van ser aïllats i esporàdics, principalment a través de viatgers i comerciants de la ruta de la seda, i més tard a través de missioners cristians, però sense que contribuïssin a un intercanvi de pensament. En temps més recents, van ser els països amb colònies a Orient, com la Gran Bretanya, França o Rússia, els que van mantenir el contacte amb cultures budistes, i van despertar d’interès en el budisme de reconeguts pensadors o artistes. Al segle XIX es constata l’existència de budistes occidentals en diversos països europeus, algun amb l’ordenació de monjo, i al segle XX ja s’estudia la filosofia i pràctica del budisme en universitats d’aquests països.

A l'estat espanyol, i concretament als països catalans, els primers contactes estables amb el budisme tenen lloc en ple segle XX. Un desconeixement potser a causa de no tenir pràcticament interessos a Orient i dirigir la mirada sobretot cap a Amèrica i l’Àfrica. En la dècada dels 70 s’estableixen els primers contactes permanents amb mestres budistes, arran dels quals neix una primera generació de budistes autòctons i s’estableixen els primers centres budistes al nostre país. Des d’aleshores i en aquests ja més de trenta anys, d’interès creixent pel budisme, com a filosofia o religió i també com a forma de vida o camí d’autorealització, ha fet que hagi anat creixent el nombre de budistes i simpatitzants, i que s’hagin establert comunitats, entitats i centres budistes de les seves diferents escoles i tradicions, amb una presència cada vegada més gran en la nostra societat. De tot això en dóna fe el recent reconeixement del seu notori arrelament en la nostra societat per part de l'Estat espanyol.

Aportacions dels centres budistes a la nostra societat catalana

Podem resumir l’aportació del budisme a la nostra societat en dos aspectes. Per un costat, un servei als mateixos budistes, oferint les condicions necessàries perquè puguin desenvolupar la seva pràctica de manera normalitzada, d’acord amb els seus valors i formes de vida.

Així doncs, el primer objectiu dels grups i entitats budistes ha estat des dels seus començaments, com és lògic i coherent amb els seus fins estatuaris i principis, facilitar el coneixement, l’estudi i la pràctica de les diferents formes de budisme, d’acord amb les escoles i mestres que han inspirat la seva creació. Per a això s’han anat organitzant, entre altres activitats, plans d’estudi i pràctica meditativa, convidant mestres i professors orientals i occidentals, i s’han creat biblioteques o centres de retir per a la pràctica intensiva.

Però a més a més i des dels seus orígens, els centres budistes han anat fent contribucions a la societat en general, fet que també és coherent amb el pensament budista, ja que la seva vocació, especialment en la seva tradició universalista, és alleujar del patiment tots els éssers –incloent-hi animals i altres formes de vida–, i contribuir al seu benestar i felicitat.

Entre aquestes aportacions a la societat en general, podem destacar, entre altres:

La contribució a la cultura, organitzant i participant en conferències, col·loquis i tota mena d’actes culturals, com realització d’exposicions i debats sobre el diàleg amb la ciència, l’educació, l’economia o la medicina. Mitjançant la traducció, creació i publicació de llibres i textos, o impulsant projectes educatius.

La contribució al bé social, mitjançant la defensa i promoció de valors humans i ètics, des de l’altruisme o la defensa del medi ambient.
Participació en programes socials al nostre país, com suport a reclusos, en l'àmbit penitenciari, ajuda a malalts o discapacitats, i acompanyament de malalts terminals i moribunds en l'hospitalari. I també la cooperació amb ONG i iniciatives d'ajuda i apadrinament de nens i gent gran als països d'origen del budisme.

Una gran aportació dels centres budistes, a causa del coneixement que atresora el budisme sobre la ment, els seus mecanismes i les tècniques de meditació –sovint ha estat considerat com una ciència de la ment–, ha estat ajudar budistes i no budistes aportant tècniques meditatives i terapèutiques per alleujar l’estrès i portar una vida més tranquil·la i equilibrada.

Com que el budisme és una tradició de pau i per a la pau personal i universal, els budistes, de manera individual i col·lectivament per mitjà dels centres i entitats que ens representen, han anat participant en iniciatives que afavoreixin la pau, l'harmonia i el diàleg en tots els àmbits, i particularment el diàleg i el mutu respecte entre les diferents cultures i tradicions religioses.