El 2 de desembre de 2017 va tenir lloc a Barcelona la VII Jornada de Budisme a Catalunya organitzada per la Coordinadora Catalana d’Entitats Budistes i Anitya. El tema proposat va despertar molt interès i l’assistència va superar amb escreix les previsions.
L’acte va començar amb una meditació de 15 minuts dirigida per Lama Tsondru Sangmo, fundadora i directora dels centres Samye Dzong. A continuació el president de la CCEB, Pepe Aponte, va presentar la seva ponència d’obertura titulada “La mort, un misteri“, en la que, després de fer un breu resum de la CCEB i els seus objectius, va desenvolupar la idea de que la mort és només una petita part del procés vital que va des d’un naixement fins el següent, igual que una rosa és només un moment dins de l’arc de vida comprès entre dos llavors. També va fer una reflexió sobre l’error conceptual que consisteix en veure’ns separats de totes les coses, com si nosaltres estiguéssim aquí i el món estigués allà, error que dóna naixement a la dualitat “jo i l’altre” que ens manté presoners del cicle inesgotable del samsara. Si podem arribar a comprendre aquest mecanisme ens alliberem de la por a la mort.
La segona ponència va ser presentada per Nicole Martinez-Melis, cofundadora i presidenta de la associació Anitya, que significa “transitorietat”, una associació enfocada a promoure l’acompanyament en els trànsits vitals des de la presència desperta. Segons Anitya l’acompanyament no es limita tan sols a l’acompanyament en la mort. Tots som acompanyants de tots i també de nosaltres mateixos si ho sabem veure. Si no podem acompanyar-nos a nosaltres mateixos, si no ens acceptem, no podrem donar suport a una altra persona. Es descarta posar adjectius a la paraula “acompanyar”. Per exemple, no es diu “acompanyament espiritual” per no fragmentar la experiència humana que és total i no fragmentada. Tampoc es diu “morir sense por” perquè no es vol crear la expectativa de que podem controlar un procés que és misteriós, i també per no alimentar la creença de que es pot morir sense por, o el que és pitjor, que s’ha de morir sense por. El que necessiten els que estan morint és algú que no s’espanti de la mort i que recorri el camí de la por amb ells. Això s’aplica també als canvis vitals, que són els esdeveniments que canvien la vida de manera significativa, com la malaltia, l’envelliment, les pèrdues. Si no s’accepta la transitorietat es poden viure els canvis amb molt sofriment.
Dins de la mateixa ponència es van projectar dos vídeos preparats per a tal efecte per Esteban Galliera Elizalde, psicòleg clínic, psicoterapeuta i cofundador i membre de la junta de Anitya, i Magda Marty Morera, infermera i membre de la junta de Anitya.
Esteban Galliera va posar l’accent principalment en la necessitat de desenvolupar la capacitat d’acompanyar-nos a nosaltres mateixos, si no de manera permanent almenys haver començat el camí de fer-nos amics de nosaltres mateixos, la qual cosa implica el cultiu de l’autoconeixement i l’harmonia interna. Començar per escoltar-nos, saber qui som, aprendre a acollir-nos si volem sostenir a un altre. Si no és així, encara que tinguem la intenció d’ajudar podem caure fàcilment en l’hàbit de no estar presents d’una manera integral i no recollir la totalitat de l’experiència pròpia i de la relació amb qui pretenem acompanyar, ja que l’important de l’acompanyament és precisament poder estar presents i connectats amb nosaltres mateixos i amb la persona a la qual anem a acompanyar, amb l’altre. El treball d’autoconeixement és la pedra angular, no solament per a la relació d’ajuda sinó com un primer pas per al benestar, per a l’harmonia personal, la qual cosa ens porta ineludiblement a la relació amb nosaltres mateixos. Dos són els pilars sobre els quals s’assenta aquest treball d’autoconeixement, d’una banda la meditació i per l’altra el treball psicològic. La meditació ens ajuda a comprendre la veritable naturalesa de les coses i de nosaltres mateixos i ens aproxima a la textura de la impermanencia, la qual cosa té a veure clarament amb la mort. El treball psicològic no es refereix tant al coneixement de tècniques o protocols preestablerts sobre com funciona la generalitat del món psicològic, sinó al coneixement subjectiu de la nostra realitat interna, de la nostra realitat psíquica. El que realment genera coneixement no és la informació sinó l’experiència, la vivència, no la interpretació del que pensem que ens passa sinó el coneixement que sorgeix de submergir-se en l’experiència de viure. Això és molt important a l’hora d’acompanyar-nos i sobretot d’acompanyar a uns altres. (Veure el text complet de la seva comunicació per vídeo).
Per a Magda Marty un dels pilars més importants en el seu treball és l’escolta, tant l’escolta de l’altre com l’escolta del que li està passant a ella mateixa. Escoltar a l’un altre requereix molt silenci intern i a través d’escoltar realment a l’altra persona es poden veure les prioritats d’aquesta persona als moment finals de la vida. De vegades aquestes prioritats no sempre són el que seria aconsellable segons el sistema mèdic o les recomanacions de salut. Per a una persona pot ser molt més important sortir a passejar i prendre el sol que anar a fer-se un control mèdic rutinari. Valorar aquest tipus de coses és importantíssim. Hi ha persones que al final de la seva vida no volen ser tocades ni rentades. Hi ha altres a les quals el que més els ajuda és una tasseta de xocolata calenta encara que no tinguin gairebé estómac. Aquestes coses es respecten. Cal estar sempre escoltant i al servei del que necessita l’altra persona, encara que s’opini diferent. I alhora cal escoltar el que està passant en un mateix davant del que l’altre vol. A més, a part de l’escolta, hi ha alguna cosa que es genera en aquests moments, i és la intimitat amb l’altra persona. La mort és el fenomen vital que ens desconcerta més i el que més ens iguala a tots, com la rasadora per excel·lència que ens posa a tots en el mateix nivell. Quan s’està amb un altre que està passant per alguna cosa a la qual un mateix arribarà, no queda més remei que observar-ho amb gran respecte i aprendre el que es pugui, estar al seu costat i ajudar-li en tot el que sigui possible. Es pot ajudar a donar confort físic, emocional o del tipus que sigui, però sobretot el que més serveix és la relació d’humanitat i d’igual a igual. (Veure el text complet de la seva comunicació per vídeo).
Després d’una pausa va tenir lloc la primera taula rodona “Acompanyar el morir a l’hospital”, amb la participació d’Alexandra Mejia Bernard, Dolors Soriano Pujol, Josep Orti Ponsa i moderada per Herminia Roura Bonet. (Veure la transcripció completa).
La transcripció de la segona taula rodona “El final de la vida a casa. Acompanyament en el dol” esta en procés. Aviat també estarà disponible.
Anar a l’anunci i el programa de la VII Jornada de Budisme a Catalunya
Vídeo resum (15′ 12″)
Vídeo resum de “VII Jornada de Budisme a C”atalunya. La Mort i el morir, Barcelona 2017. Veure el vídeo. Anar a la pàgina
Vídeo complet en brut (4h 26′ 31″)
Vídeo complet en brut de “VII Jornada de Budisme a Catalunya. La mort i el morir”, Barcelona 2017. Veure el vídeo. Anar a la pàgina
Comunicació per vídeo de Esteban Galliera Elizalde (9′ 31″)
Comunicació d’Esteban Galliera per a la VII Jornada de Budisme a Catalunya, Barcelona 2017. Veure el vídeo. Anar a la pàgina
Comunicació per vídeo de Magda Marty Morera (9′ 57″)
Comunicació de Marty Morera per a la VII Jornada de Budisme a Catalunya, Barcelona 2017. Veure el vídeo. Anar a la pàgina