Interpretats per l’actriu Marta Milllà i acompanyats per la flauta del mestre de shakuhachi Horacio Curti.
Ryokan Taigu
Monjo i poeta zen japonés (s.XVIII-XIX)
La pluja ha parat, els núvols s’han esvaït,
el cel és serè,
Quan el cor és pur, totes les coses de l’univers
són pures.
Confiant el meu cos al curs dels esdeveniments,
he renunciat al món amb la finalitat de
ser lliure.
Amb la lluna nova i les flors passaré
la resta de la meva vida.
Peònies salvatges
ara al seu zenit,
magnífica i plena floració:
massa precioses per a collir-les,
massa precioses per a no collir-les.
De vegades em sento transparent,
escoltant el so
de les fulles que cauen.
És veritablement pacífica
la vida d’un monjo
allunyat dels assumptes mundans.
Aleshores, per què
em cauen aquestes llàgrimes?
Sóc tant conscient que tot és irreal.
Una a una, les coses
d’aquest món fugisser passen,
però, per què se’m trenca el cor encara?
El temps passa,
no hi ha manera
d’aturar-lo.
Aleshores, per què persisteixen
els pensaments
quan totes les altres coses
han marxat?
Pluges de primavera,
xàfecs d’estiu,
tardor seca:
que la natura ens somrigui
i amb ella compartirem tal generositat.
Si us plau, no em confonguis
amb un ocell
quan aterri al teu jardí
per menjar pomes vermelles.
Hi vaig per a demanar arròs,
però l’arbust florit de trèvol
entre les pedres
em fa oblidar la raó.
Seguint el riu arribo a la granja.
La frescor de la nit desapareix amb l’escalfor
del sol que es lleva.
Al bosc s’apleguen els pardals
i el seu cant se sent per tot arreu.
Em trobo el vell pagès al camí
de casa seva.
Em ve a rebre com un vell amic.
La seva dona escalfa el sake
mentre discutim tot menjant verdures.
Tots dos gloriosament borratxos,
oblidem el sentit de la dissort.
Quan penso en el sofriment
de les persones d’aquest món,
la seva tristesa és la meva.
Tant de bo el meu hàbit de monjo
fos suficientment ample
per aixoplugar tots
els éssers que pateixen
en aquest món incert.
Traducció: Natàlia Barenys
Sempre el mateix esperit
Thich Nhat Hanh, monjo zen vietnamita (s.XX)
Encara són bonics la lluna i els estels en nits clares.
Encara està verd el salze,
encara plenes de gràcia les tuies gronxades per la brisa.
Tot i que sentim l’enyor del nostre país de naixença,
els pruners florits del turó
encara ens ofereixen la seva hospitalitat.
L’exuberant vegetació dóna més vitalitat als turons
i més força a la lluna.
Les carabasseres han començat a florir
i els nens juguen al sol,
en el jardí, davant de casa.
Encara que vivim amb senzillesa,
cada dia de la nostra vida és una festa.
Les notícies del nostre país no són gens bones.
Els temples no tenen permís per fer sonar les seves campanes.
Molts nens han quedat sense pares.
Moltes persones es troben en camps de reeducació.
Escriptors i artistes segueixen en un silenci de mort.
Molts boat people, entre ells nens,
moren en el golf de Siam.
L’amor, amb prou feines intenta expressar-se.
Què podem fer?
Les nostres mans estan disponibles.
Estem a punt.
Què podem fer?
La resposta vindrà sens dubte,
si sabem mantenir la fe i la calma
enmig de l’agitació.
El llum del sol segueix portant la nostra atenció
cap al cim del turó.
Els cireres florits segueixen meravellosos,
i la lluna i els estels, bonics en nits clares,
els salzes encara verds
i la tuia encara es gronxa amb gràcia davant nostre.
Traducció: Carme Peruga
Últims cants
Milarepa, iogui tibetà (s.XI-XII)
Sóc un iogui que vaga pel país,
un captaire que viatja sol,
un pobre que no té res.
He abandonat la meva regió d’origen,
he deixat enrere la meva preciosa casa,
i he regalat els meus camps fèrtils.
He sojornat en refugis de muntanyes aïllades,
he practicat en coves envoltades de neu,
i he trobat el menjar tal com ho fan els ocells;
així ha estat fins ara.
No puc saber el dia de la meva mort,
però tinc un propòsit abans de morir.
Així és la meva història de iogui;
i ara, us donaré alguns consells:
Intentant controlar els esdeveniments d’aquesta vida,
intentant incansablement ser el més intel·ligent,
elaborant plans per manipular el vostre món,
lligats a relacions socials repetitives;
perduts en aquests projectes de futur
inconscients arribeu als darrers anys de la vostra vida,
sense adonar-vos que el vostre front està solcat d’arrugues,
sense reconèixer que els vostres cabells s’han tornat blancs,
sense veure que les vostres parpelles cauen,
sense admetre que la vostra boca i el nas s’encloten.
Tot i que els emissaris de la mort us persegueixen,
seguiu cantant i gaudint dels plaers.
Sense saber si sereu vius al matí següent,
seguiu planificant el futur.
Sense saber on tindrà lloc el proper naixement,
seguiu sentint-vos satisfets de vosaltres mateixos.
Ha arribat el moment de preparar-vos per morir.
És el meu consell sincer per a vosaltres:
si la seva importància us colpeix, comenceu a practicar.
Traducció: Pepa Forn
Lliure i relaxat: un cant vajra espontani
Ven. Lama Guendum Rimpotxé (s.XX)
La felicitat no s’aconsegueix
amb grans sacrificis i força de voluntat,
ja és present en la relaxació oberta i en el deixar anar.
No t’esforcis,
no hi ha res a fer o a desfer.
Tot allò que apareix momentàniament en el cos-ment
no té cap importància;
sigui el que sigui té poca realitat.
Per què identificar-nos-hi i després aferrar-nos-hi?
Per què emetre judicis sobre això i després sobre nosaltres mateixos?
És molt millor deixar
simplement que tot el joc succeeixi per ell mateix,
sorgint i replegant-se com les onades
-sense alterar ni manipular res-
i observar com tot s’esvaeix
i reapareix màgicament, una i altra vegada, eternament.
És la nostra cerca de felicitat
l’única cosa que ens impedeix veure-ho.
És com perseguir un arc de Sant Martí de colors vius
que no aconseguiràs mai,
o com un gos que intenta atrapar la seva pròpia cua.
Tot i que la pau i la felicitat no existeixen
com una cosa o un lloc reals,
estan sempre disponibles
i t’acompanyen a cada instant.
No creguis en la realitat
de les experiències bones i dolentes,
doncs són tan efímeres com el bon temps i el mal temps,
com els arcs de Sant Martí en el cel.
Desitjant aferrar l’inaferrable,
t’esgotes en va.
En l’instant en què obres i relaxes
el puny clos de l’aferrament,
allí hi ha l’espai infinit, obert, seductor i confortable.
Fes ús d’aquesta espaiositat
d’aquesta llibertat i tranquil·litat naturals.
No busquis més.
No t’endinsis en la inextricable selva
seguint el rastre del gran elefant despert,
doncs ja es troba a casa descansant plàcidament
davant la teva pròpia llar.
Res a fer o a desfer,
res a forçar,
res a desitjar,
no falta res.
E-ma-ho! Meravellós!
Tot succeeix per si mateix.
Traducció: Pepa Forn