Per Maria Lluïsa Aznar
No trobarem en el budisme cap noció fonamental o essencial que pugui servir d’argument vàlid per considerar que les dones estan desproveïdes de la capacitat per assolir el Despertar. En aquest sentit, qualsevol discriminació vers les dones és totalment insostenible. No obstant aixó, en alguns textos, especialment els sutres, sovint podem trobar referències a les dones, que avui dia es podrien considerar com a misògines.
Fins a quin punt pot aquests tipus de llenguatge influir en la dignitat i l’experiència de les dones?
Sense cap dubte, el llenguatge té una influència profunda en la psicología de les persones.
En el buddhisme tibetà la paraula està considerada com una de les tres portes a través de la cual podem acumular karma.
L’ús repetitiu d’un llenguatge que deixa constància de la incapacitat de les dones per dur a terme una pràctica espiritual seriosa, va fent mossa al llarg de generacions i el resultat és l’interiorització d’aquesta creença . Si a més afegim el fet de les condicions socials de servitud i submissió, i dels rols molt marcats de gènere, no és gens d’extranyar que moltes dones hagin estat afectades en la seva dignitat i visió de si mateixes.
En el nostre món occidental, sembla mentida que la societat laica hagi fet més progresos cap a l’igualtat, que les tradicions religioses que proclamen l’equanimitat, l’amor i la compasió.
La visió androcèntrica dels historiadors, tant orientals com la majoria dels occidentals, ha contribuit a que la veu i l’experiència de les dones hagi estat silenciada.
Quina és la importància del paper de la dona com a ensenyant o mestra?
Hi ha un fet significatiu, i és que en la majoria d’ensenyaments de buddhisme tibetà i seminaris de creixement personal (al menys als que jo he assistit) hi ha més dones que homes . Per tant és fonamental que les dones tinguin un model i mirall on es puguin veure reflexades.
En el cas dels ensenyaments del Tsa, Lung i Tigle, per exemple, que han estat formulats pels homes, a l’hora de posar-ho en pràctica, les dones trobem que no s’adequen correctament a la nostra sensibilitat i aixó genera per a moltes, dificultat en la pràctica. Al explicar-ho des de la perspectiva i la subtilesa de la dona, les estudiants femenines troben quelcom a la seva mida i és fàcil sentir sovint “ ara ho entenc”.
Un altre fet significatiu és la característica nutricia i relacional de moltes dones. En la meva experiència com a mestra al llarg dels anys, s’ha produït un fet natural més enllà de tota intenció, que ha estat el desenvolupament de la sangha.
La sangha entesa en el seu sentir més profund, com a comunitat de companys de camí espiritual. La sangha s’ha revelat com un suport esencial per pasar a través de les dificultats de la purificació i “la nit fosca de l’ànima”. Sense aquest sòl de cordura fonamental en els temps en que vivim, moltes persones haurien abandonat la seva intensa pràctica.
Potenciar aquest esperit comunitari i d’ajuda mútua, vers l’individualisme i l’apología del camí espiritual solitari, és una de les aportacions que les mestres podem fer i que és de benefici per a moltes persones. Molts del meus estudiants, han trobat el Dharma quan ja teníen parella i fills, i aixó no mimba ni la seva conexió profunda, ni el seu potencial. I els anys han demostrat que és possible compatibilitzar la familia i la pràctica diaria i els recessos de pràctica.
La metodología que propasa el buddhisme ha estat dissenyada per homes (normalment monjos) i dirigida a homes (normalment monjos)
Caldria examinar-la per comprovar si s’ajusta a les necessitats de les dones, monges o laiques, de la nostra societat occidental actual? . Per exemple, l’autoestima té, en les pràctiques, una connotació negativa, però per contra moltes dones en tenen necessitat.
Això és una confusió que té lloc degut a que no s’entén bé l’ús buddhista del terme “ego”. Generalment la psicologia occidental, té com a fita el desenvolupament d’un ego sa, mentre que pel buddhisme l’ego és la causa de molts problemes i malalties mentals.
Des del punt de vista buddhista tots sabem que l’absència d’ego juntament amb el patiment i la impermanència són la realitat bàsica de la condició humana.
L’absència d’ego, s’entén com l’absència d’una essència permanent, independent, estable o inalterable que puguem identificar com “jo” o la “persona real”. Ara bé, aquest estat de ment fonamental , que és apertura i espaiositat, tot i que el podem experimentar a vegades; degut a les percepcions errònies, les tendències habituals i la por nuclear, fa que instantàniament afegim quelcom a aquesta condició, i així experimentem la dualitat; jo davant de les meves percepcions, estats de consciència, projeccions, conceptes…
Així hem construït un estil de reaccions que es torna habitual, familiar i convencional i que ens permet d’una o altra forma assimilar l’alteritat que experimentem.
Desenvolupem la sensació de ser una entitat aïllada, creiem tenir un ego o jo, i protegir aquest jo és la gran preocupació, causa de patiment.
Com que aquesta és la nostra realitat fins que assolim el despertar de la ignorància, cal treballar la ment per tenir un sentit del jo sa, que és fonamental per a créixer espiritualment.
Està clar que una persona danyada emocionalment necessita sanar per tenir un sentit equilibrat de sí mateixa.
En una societat patriarcal que permanentment crea situacions disfuncionals, que danyen l’autoestima i la dignitat de les dones, no és d’estranyar que la majoria de les dones, interioritzin una sèrie de qualitats que han estat projectades sobre elles, com ara la passivitat, la intuïció, una major emotivitat, manca de independència etc…
Per això restablir l’autoestima en les persones que la tenen danyada, no sols no és contrari a la idea d’absència d’ego, si no que és la base per puguer tirar endavant totes les pràctiques i disciplines espirituals del buddhisme, que han d’anar acompanyades d’atenció conscient, equanimitat i grans dosis d’energia.
Maria Lluïsa Aznar