“Una tarda de tardor jo era en un parc, absort en la contemplació d’una fulla molt petita i bonica amb forma de cor. El seu color era quasi vermell i gairebé penjava d’ una branca, semblava a punt de caure. Vaig estar molt de temps amb ella i li vaig fer moltes preguntes.
Vaig saber que la fulla havia estat la mare de l’arbre. Normalment pensem que l’arbre és la mare i que les fulles són els fills, però en mirar la fulla vaig veure que també era mare de l’arbre. La saba que prenen les arrels només és aigua i minerals, que no són suficients per a nodrir l’arbre, de manera que aquest distribueix la saba a les fulles. I les fulles s’encarreguen de transformar aquesta saba rudimentària en saba elaborada i, amb l’ajuda del sol i el gas, enviar-la de retorn per a nodrir l’arbre. I com que la fulla s’uneix a l’arbre per una tija, és fàcil veure la comunicació entre tots dos.
Li vaig preguntar a la fulla si tenia por perquè havia arribat la tardor i les altres fulles començaven a caure. La fulla va dir: ”No, no tinc por. Durant tota la primavera i l’estiu vaig estar molt viva. Vaig treballar i vaig ajudar a nodrir l’arbre i molta part de mi mateixa es troba en aquest arbre. Sis us plau, no diguis que només sóc aquesta petita forma, perquè la forma de la fulla és només una petita part de mi. Sóc l’arbre sencer. Sé que sóc a l’arbre i, quan retorni a la terra, seguiré nodrint l’arbre. És per això que no em preocupa. Quan deixi aquesta branca i suri en l’aire fins la terra saludaré a l’arbre i li diré “fins aviat”.
Aquell dia el vent bufava i, després d’una estona, vaig veure que la fulla deixava la branca i baixava lleument fins a terra dansant alegrement en l’aire. Vaig fer una reverència i vaig saber que tenim moltes coses a aprendre de la fulla.”
(Ser paz. Neo Person Ediciones, 1999)